Un any més em comprometia a fer de pacer del marató de Barcelona, era el tercer any consecutiu, arribaba il.lusionat, això sí, sense cap entreno espcífic per la marató, només els entrenos per fer alguna cursa de 10km, sense cap tirada llarga, sense series llargues, etc, bé ja sabeu de que es compon un entreno de marató.
El divendres va ser un dia dur, la meva àvia, ens deixava, un cop molt dur e inesperat, moments difícils, el marató era el que menys m’importava.
El dissabte ens despediem d’ella, ens deixava havent estat un exemple amb tot, treball, humilitat, humanitat, esforç, dedicació, estimació. Tot un conjunt de valors que quedaran per sempre amb mi i sempre tindré com exemple a seguir.
Sempre m’animava a córrer, sempre tenia paraules bones, que si em semblo a no se qui, que si em semblo a un avantpassat; sempre em buscava similituts (sempre bones clar, era, és i serà la meva iaia), però sempre preocupant-se per mi. Va ser en aquell instant que recordava això, que vaig rebre un misatge, ella m’animava a còrrer el marató i dedicar-li, em deia que m’estaria veient, que ho fes.
A les 21h arribavem a Barcelona, primera parada era anar a veure al Marcel (pacer 3h45’) que m’havia recollit el dorsal per si no podia anar. Allí vaig poder conèixer al Pau (pacer de 3h15’) .
Posteriorment i sense perdre massa temps vam marxar cap a casa del Raul Garcia, que ja ens estava esperant amb un sopar maratoniano 100%.
A les 5h:30 ja em sona el despertador i toca esmorzar bé, el marató requereix d’un bon àpat el dia abans i un bon esmorzar.
Aquest any hi havien canvis a la carpa dels pacers, crec que la situación va millorar, i també el sistema del globus tradicional també desapareixia per una espècie de banderola agafada a un arnés (sistema utilitzat al marató de París).
 |
| d'esquerra a dreta: Pau, Robert Mayoral, Robert Tarragó, Marcel |
Primer n’era molt reaci, el vaig portar a la Bilbao Night Marathon fa uns 2 anys i era molt incòmode. Però el sismtema lleugerament diferent va anar força bé.
També es millorava la sortida, aquest any era esglaonada per temps, amb lo qual s’evitava les aglomeracions als carrers més estrets i et permetia còrrer a ritme còmode des d’un principi fins al final.
Els pacers (corredors guia) de 3h15, el Carles Siscar, Robert Mayoral, Pau Cortadas i jo ens dirigim a la sortida, i allí, no s’entén com, un dels membres de l’organització ens empeny literalmente i ens fa sortir amb un grup que no era el nostre havent de retrocedir i perdre més d’un minut amb lo qual el rellotge nostre sempre ens marcarà un minut més degut ja a haver trepitjat la catifa del xip.
Ara sí, es dona la nostra sortida, els 4 pacers anem junts, xerrant, bon ambient, creant grup. Ara toca el típic torn de preguntes que ens fan els corredors, anireu sempre a ritme constant? Quin ritme seguirem? Etc etc.
Comença una lleugera pluja, no molesta, quasi que diria que s’agraeix. La roba HOKO, porto malles KAMIKAZE i camiseta HADA m’aguanten la temperatura perfectament (totalment recomanables).
 |
| Foto: Paco Garcia, sortida grup 3h15' |
El Pau i el Carlos s’estiren uns metres, al darrera la doble Ro (Robert Mayoral i jo) mantenim un ritme uniforme, animant al personal, agafant 4 o 5 aigües a cada avituallement per posteriormente repartir-les al grup. Estem fent una bona tasca, no podem fallar.
El Robert Mayoral em comenta que a la mitja marató portem un important desface de metres; jo li dic que les maratons ben mesurades, sempre et donaran amb un Garmin o gps similar una diferència de 600m mínim i amb un temps ennuvolat la diferència pot ser superior. Així que ens aproparem als 43km de marca de GPS. Cal controlar el pas de km a km i no fer cas del tot al rellotge. Al km 10 ja tinc els ànims incondicionals de la Gemma que em seguirà per tot el marató.
Cap al km15-16 ens unim amb l’amic Carlos, és la 5ena marató que faig al seu costat, en tenim una de pendent, l’hem de fer grossa, que gran és Carlos.
Uns metres mes avant em tornen a animar la Gemma i el Raul, que fan el seguiment sense perdre’s els millors llocs.
Allí seguim comentant la jugada amb el Robert, comentem que el Pau ens treu uns 2’ aprox però se’l veu bé, aguanta la distància i el ritme, porta un bon grup, està fent una gran tasca. Ja cap al km 30 agafem al Pau, que ens diu que no va bé, que es treu la banderola i es deixa anar, m’hagués agradat acabar els 4.
A partir d’allí ja es senten les altre preguntes típiques, la pregunta del mur, que passarà? Etc etc, Seguim animant al grup, comencem a passar gent parada, gent que ha “petat”, els animem a seguir amb nosaltres, la cara els delata i ens respon amb només una mirada.
Seguim al nostre ritme, 4’35’’, un ritme còmode, els tres pacers aguantem compactes i ja enfilant paral.lel, els últims 2km, la gent ja ho comenta a treure tot, és l’últim esforç, 2km que es faran llargs, aquí aconseguim agafar un ritme de creuer un pèl alt però bo i no afluixem fins a meta, on entrem els tres junts. Gratificant el final, veure el munt de gent que hem pogut posar el nostre granet de sorra perque aconsegueixin el seu objectu, cares d’absolutat felicitat.
Jo entro contentíssim, dedicant la cursa a la meva àvia, sé que m’està veient, sé que si arribés a casa i li expliquès estaria contenta.
Llàstima el Pau, que arriba pocs minuts darrera, s’ha marcat una lluita desde el km 30 fins a meta, no ha fallat, ha lluitat per acabar, molts haguessin abandonat, arribava tocat d’un costipat i tot i així acabaria fent els 42km196m.
El Robert i el Carlos, fan una tasca boníssima i es crea un gran ambient de grup unit, tots a una, a un mateix ritme i lluitant perquè molts runners assoleixin el seu objectiu.
