dimarts, 29 de novembre de 2011

MITJA DE TARRAGONA 2011.

Aquest passat diumenge va tenir lloc la 20a Mitja Marató de la Ciutat de Tarragona, la  mitja de casa que mai falta al meu calendari. Un total 2.250 atletes van batre el récord de participació, demostrant cada cop la feina ben feta i la bona organització de la Mitja per part del PMET.

Una de les novetats d'aquest any i que em va agradar molt, va ser la recollida dels dorsals el dia abans, ja que el mateix dia de la cursa pots estar per altres coses.

La idea era sortir a un ritme constant que em permetés passar els 10k en 36' i poc. La sortida era perfecta, em col.locava ràpidament amb el grup, el rimte era força bo i el grup compacte, el ritme a seguir no era extremademant exigent, el podia portar força bé.

Ja arribant al km 6, a l'altura de la Rambla, alguna peça del motor fallava i s'encenia la primera llum vermella. En pocs minuts una segona alerta ja em començava a preocupar, tot i així penso que potser ho puc solucionar, amb dificultats arribo al km 10 amb 36'30", alguns segons per sobre del ritme que volia anar, però encara amb un estat bo es podria salvar. A partir d'aquí se'm van passar moltes coses pel cap, mai m'havia passat en les últimes 3 mitges a Tarragona, mai a un km 10 havia tingut la sensació de deixar-ho, de pensar en no seguir.

Va ser just en aquest punt, a l'equador de la proba, que vaig haver de tirar de força mental, només aquest motor, el motor d'emergència, seria capaç de portar-me al final, sí aquest fallava, sent l'únic que em quedava, l'abandonament era la solució.

Llavors a partir del km 11 i escaig els ànims dels amics i companys del Borges, el Ramon i el Carles van fer que m'animés una mica, inclús el Ramon al fer-me la pregunta: Robert, com vas? jo li responc que molt bé!! intentava no fallar a ningú, motivar-los a ells i potser enganyar-me a mi mateix, però res no funcionava. Més endavant es trobava la Gemma que també amb els seus ànims m'encoratjava moltíssim, quasi necessitava mes avituallaments mentals que líquids.

Sabia que aquest any, un dels meus punts forts, que era el tram final es convertia en un dels pitjors punts, vaig estar a punt de dir-me aquest any no el faig, només començar l'espigó, allí estaven la Gemma i el Ramon (sempre seguint la cursa) on amb els seus ànims un altre cop, els hi vaig  aer un gest amb el cap que NO, no anava bé de cap manera.

La pujada cap a l'espigó es va fer dura, intentava col.locar-me darrera d'algun corredor si aquest em passava i poc a poc anava arribant al final. Ara ja "només" quedava els últims 3km,  diria que els més durs que he fet els últims anys.
Però els ànims del Juanma, que vaig intentar seguir sense èxit, els del Pere Gomès i el Biel, entre d'altres, van fer que poguès arribar al final encara amb un temps d'1h20'35'' i entrant el 70è de la general (Pitjor marca en les meves participacions a la mitja).

La veritat és que no sóc partidari d'abandonar cap cursa, sempre que pugui les acabaré, encara que sigui empitjorant temps. El que fem, que és córrer, ho fem sobretot perquè ens agrada, perquè ens ho passem bé i si un dia és dolent o no es té el dia no passa res, sap greu, però s'ha de continuar i amb el cap ben alt acabar dignament. Allí hi havia gent que havia confiat en mi, la Gemma, m'estava animant tots els dies, el dia de la cursa, minuts abans, despres, durant, no podia fallar, no podia NO acabar, ho havia de fer, per la mitja, per tots els que m'havien animat, per tots els participants i per mi mateix. I sobretot d'aquesta situació apendre moltissimes coses noves que de ben segur no oblidaré mai per poder-les utilitzar a favor meu i de tots els que practiquem aquest esport.

Felicitar a tots els participants que fan possible aquesta mitja marató, felicitar a tots els que han aconseguit el seu objectiu, sigui milllorar temps o sigui acabar la mitja marató, tots del primer a l'últim som igual d'importants.
  Aquesta imatge ho diu tot, val més una imatge que mil paraules, el resum de tot.

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Doncs tot i no haver-te anat bé t'has comportat i lluitat com si l'haguéssis guanyat!

Felicitats jabato!!

PD: sortirà la marca, sortirà!

Josep GIb ha dit...

Ei Robert tranquil que la propera sortira millor, tot esforç té la seva recompensa, estic segur.;)

robert tarragó ha dit...

Moltes gracies Ferran. la qüestió era acabar-la i prou. Ja era qüestió d'orgull fer-ho.
Ens veiem aviat!!!

una abraçada

robert tarragó ha dit...

Moltes gracies Josep.

Tu que em veus cada dia, saps que res es facil i no et regalen res. a veure si a la propera podem disfrutar-ho junts!!

la sortideta tambe la farem....

xavi royo ha dit...

Ei robert no et preocupes no passa res, no has perdut la guerra sino una batalla, i o aconseguiràs.
No vaig poder venir, perque despres del km vertical el cos no m´ha recuperat gens be i e decidit parar uns dies de corre.
espero veuret pronte una abraçada crak

robert tarragó ha dit...

Hola Xavi, moltes gràcies!!! sempre hi ha algun dia que pel que sigui el cos no et va, i tant, no passa res, aqui no s'acaba res... et truco i mirem de quedar. una abraçada