Trampes a la marató

Se sap que una de les trampes més antigues va ser la que va realitzar el nord-americà Frederick Lorz a la marató olímpica de Sant Louis el 1904. Va entrar guanyador en un temps de 3h13. Va ser aclamat per tothom i el van va fotografiar amb la filla del president dels Estat Units. I quan estava a punt de rebre la medalla d'or va entrar a la meta el vertader guanyador, completament extenuat, dient que era impossible que l'haguessin avançat corrent a peu.

El jutges van dubtar perquè, en efecte en Lorz havia arribat sense cap signe de cansament. El van assetjar a preguntes; en principi va negar-ho, però finalment va confessar que en el Km 14 va fer autoestop i va anar en un automòbil durant 18 quilòmetres.

Rosie Ruiz, una administrativa novaiorquesa de 23 anys, va creuar com a primera dona la línia d'arribada de la Marató de Boston de l’any 1980. Havia aconseguit el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores: 2 h 31: 56.

Va pujar al pòdium a rebre el seu premi, i, curiosament, estava molt relaxada i com si no hagués fet l’esforç que exigeix una marató. Curiosament també, ningú podia recordar haver-la vist durant la cursa; ni els voluntaris dels avituallaments, ni els encarregats dels controls en els punts estratègics (llavors no havia encara chips), ni els fotògrafs del recorregut, ni cap corredor o corredora. Ningú. Finalment, uns quants espectadors es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta, on va arribar a l’esprint. Varen revisar la pel·lícula de la prova i van concloure que efectivament, no havia fet la marató, per la qual cosa va ser desqualificada. Mentre els organitzadors li retiraven la medalla de guanyadora i la corona de llorer tradicional, s’assabentaven, atònits, que la mateixa corredora també havia fet trampes en la marató de Nova York de mesos abans. Havia aconseguit la marca mínima per córrer a Boston havent fet una bona part de la cursa... en metro!!!

Un altre:

El guanyador de la marató de Brussel·les de l’any 1991, l’algerià Abbes Tehami, va ser desposseït del seu títol quan l’organització, alertada pels espectadors, va comprovar que no havia corregut tota la cursa. L’alerta la van donar els que havien vist el corredor a la sortida, amb el dorsal 62, posseïdor d’un imponent bigoti, i en canvi, en acabar, duia la cara afaitada. Havia passat per cal barber? No. El que havia succeït era que la cursa l’havia començat el seu entrenador, de físic semblant però que duia bigoti, i li havia lliurat el dorsal d’amagat a en Tehami, que no en duia, més enllà del quilòmetre 12 , i havent-se’n estalviat dotze i com que era un corredor de cert nivell, va arribar primer.

Roberto Madrazo, un polític mexicà, candidat a la presidència del seu país el 2006, va córrer la marató de Berlín d'aquell mateix any. El seu temps de 2h40'26" l'acreditava com a guanyador de la categoria de més de 55 anys. Els jutges, però, van observar que el temps de pas entre el Km 20 i el 35 havia estat de 21 minuts. Havia d'haver fet trampes per força perquè 15 quilòmetres en aquest temps era impossible de còrrer-los ningú al món. A més a més, la frescor amb la que va entrar, i la seva vestimenta, afegia molts dubtes. Un diari de Mèxic deia: "...llevava puesta una chamarra roja y unos pantalones largos, mientras al resto de los maratonistas se les veia cansados y más descubiertos, apenas en shorts y franelillas...".

Desemmascarat i desqualificat, al cap d'una setmana van retirar el seu nom de la llista de finalistes.

Un altre espavilat, a la marató de Londres de 2007:

Segons el diari The Sun, es va descobrir que Lying Paul Appleby, un pensionista de 47 anys, jubilat anticipadament per una suposada minusvalidesa, va córrer la marató de Londres.

El "pensionista", que corria regularment crosos i curses de totes les distàncies, havia enganyat a la Sanitat anglesa durant tretze anys, fins al punt de fer-los creure que havia d’anar amb cadira de rodes i rebre ajuts durant les vint-i-quatre hores del dia.

Va finalitzar amb el respectable temps de 3h37.

Un altre cas més recent:

 

El mes d'abril de 2011, Rob Sloan, un ex mecànic de l' exercit de 31 anys,  va córrer la marató de Kielder, al nord de Londres. Quan li faltaven 10 quilòmetres per arribar a la meta va decidir sortir de la prova i agafar una petita furgoneta per acabar-la.

Sense que ningú ho percebis de moment, va arribar (el rellotge marcava 2h51'21")  i va quedar tercer. Fins i tot va tenir la barra de dir als periodistes que "ha estat una marató terriblement dura". Tanmateix, diversos testimonis van declarar haver-lo vist pujar al vehicle i córrer pel mig d'uns arbusts per incorporar-se a la prova. Els organitzadors el van desqualificar.