MARATO DE BARCELONA. 2a part

Arriba el dia de la festa, la festa dels maratonians. Aquest any tinc un paper nou al marató, la responsabilitat de pacemaker, dic responsabilitat perque hi haurà molta gent que es guiarà pel ritme que nosaltres li marquem. 

A les 5.30 hores del matí ja em sona el despertador i comença el ritual. Sempre en un marató és diferent a totes les altres curses i distàncies. Així que un bon esmorzar i a esperar una horeta abans de sortir de casa, a les 7h45 he d'estar a la carpa dels pacemakers.

Tot va puntual, marxem de casa la Gemma, Raul i jo i al metro ja es nota la dimensió del marató, totes les parades que anem fent va pujant gent, jo només els hi miro les sabatilles.

Arribem a la carpa i saludo a tots els pacemakers del marató, n'hi ha tres que faran sub 2h45, quina embeja!sana!Allí ja comencem a repartir globos de temps, i en qüestió de 2 minutets ja estem llestos i anem a calentar dintre del calaix. Allí em despideixo de la Gemma que ha de marxar cap al poble per una celebració familiar, a mi m'hagues agradat estar-hi però no va poder ser, a la Gemma també quedar-se al marató però va ser impossible.

Només entrar al calaix me'n recordo que no m'he posat els gels per pendre durant el marató, així que li pregunto a Carlos si en té algun i me'n deixa un, i amb aquest hauré de fer tot el marató.

Així que es queda en mi el manager Raul que m'anirà seguint a tots els punts del marató, quin marató que es va donar, va estar a tots els punts més emblemàtics, me'l trobava cada 5km, allí doanant ànims, fent fotos, corrent, cridant. La veritat és que dona molts ànims saber que tens algú que va seguint el teu recorregut i donant ànims. Des d'aquí felicitar-te pel teu seguiment i ànims que ens vas donar durant tot el marató.

Només entrar al calaix la gent, anglesos, francesos, catalans, etc, ens disparen a preguntes, a quin ritme anirem? sera constant? semblavem un punt d'informació.

A pocs segons de la sortida ja sona la música de Fredy Mercury i Montserrat Cavallé, els pels ja es posen de punta. Sortim molt lentament i tardem fins a 5' en creuar la línea de sortida; el primers km es fan amb molta dificultat degut als milers de persones que corren. Al arribar al Km 5 el meu globo explota, toca amb un arbre i em quedaré tot el marató sense globo.

Els km els anem portant molt bé, el ritme clavat, a 4'58'', fabulòs. Jo concentrat i disfrutant de l'ambient que és el que he de fer, disfrutar al màxim ja que no sé el que em passarà, ja que porto dos mesos sense entrenar.

Ja em trobo al Raul per primera vegada i li dic que tot va ok, que anirà bé! cap al km 18 el torno a veure i al 21 un altre cop, ell no para de fer fotos i fins i tot es marca un sprint pel nostre costat avançant per poder fer una foto.

A partir del km 30 ja comencem a fer de psicòlegs de molta gent, corredors que els hi està arribant el cançament i que ara necessitaran mes ajuda que mai, els animem constantment, volem que arribin i compleixin el seu objectiu, també els pacemakers ens mantenim molt units i veiem que el nostre grup no es trencarà.

Cap al 35 molta gent ja comença a caminar, continuem animant però no podem parar, portem un bon grup i hem de complir el nostre objectiu, arribar en menys de 3h30, encara que sigui per segons.

Cap al km 38 ens trobem un gran amic, que em fa tremenda il.lusió veure'l i poder compartir els últims km d'un marató al seu costat, és l'amic Ginés, que va treballar-se molt bé el final, jo aquests minuts no els oblidaré mai.

Finalment entrem a meta el 3h29'11'', complint el nostre objectiu amb bona nota, passant la primera mitja en 1h44'33'' i la segona mitja en 1h44'39'', on es pot veure que el ritme va ser més que constant durant tot el marató.

Només arribar la multitud de gent que ens venia a saludar i a parlar en nosaltres et posava la " carn de gallina", gent molt agraïda per haver arribat amb aquest temps, gent de tots els països. Realment amb aquests detalls veus la màgia del marató, una experiència única que no es pot explicar, S'HA DE VIURE!

Una frase que vaig poder llegir en una pancarta, de fet la única i deia: EL SUFRIMIENTO ES PASAJERO, EL ORGULLO ES PARA SIEMPRE.

Al final ho vam poder celebrar amb un bon dianaret i amb bona companyia dels amics Rapitencs.