Video km3 de Media Maratón de Tarragona 2012

CorriendoVoy.com | Videos de Media Maratón de Tarragona [Tarragona]

FINAL RUNNING SERIES I MITJA DE TARRAGONA 2012

El passat divendres dia 23 a les 20h del vespre, es va fer l’entrega de premis del circuit Running Series de les Terres de l’Ebre a Deltebre. Un total de 10 probes de les qual aquest any en vaig fer 8 i que em van portar per puntuació a un 3er lloc de la Categoria Absoluta i a un 1er lloc en categoria sènior.

Va ser un plaer poder compartir podi amb dos grans atletes, l’amic Ferran de Torres i campió del circuit i amb el Xavi Queralt (recent subcampió de la mitja marató de Tarragona 2012 amb 1h9’). L’acte d’entrega va comptar amb la presència de luxe del Roger Roca (campió del món de dutaló), que ens va fer entrega dels trofeus

Premis absolut running series 2012

Després d’aquesta entrega vam poder gaudir d’un bon soparet amb la companyia de bons amics que sempre m’acompanyen, allí van vindre Ricard, Albert, Josep i la Gemma.

Tocava pel diumenge era la mitja marató de Tarragona, aquest any no l’havia preparat expressament, només havia entrenat, sabia que estava preparat per això, que la podia fer, a més em feia il.lusió essent la mitja de casa, la Nostra mitja. Feia ja un any sense fer una mitja, a més li tenia un compte i una partida pendent a la mitja del 2011.

En aquesta mitja dos seguidors que no em deixarien ni un sol moment, el Josep i Gemma estarien allí, tenia una doble motivación, n’estava segur que ho podia fer.

Arribat el dia de la mitja, una temperatura perfecta, 12ºC,  fantàstic per còrrer. Ambient de luxe només arribar, 2000 corredors fan soroll, es fan veure, es fan sentir, ho vius només arribar.

Havia parlat amb el grup per anar a 3’35’’ el km, creia que 3’30’’ seria arriscar, així que en aquesta mitja no tocaria arriscar i assegurar el “tiro”.

Sortida ràpida i en 1km ja estem col.locats juntamente amb el Jordi (Plastic) amb qui faria tota o quasi tota la mitja. Mitja que torno a decidir fer sense rellotge i només així dedicar-me a correr, res de temps, res de pas per km, només les meves sensacions i treure conclusions per la propera.

Company de fatigues. Foto: Sanvisens

El grupet del devant anava el Ferran de Torres, Jorge de Andres, Bruno, etc, els portavem a pocs metres però no, tocava estar allí, jo no sabia com arribaria, les ganes d’anar hi eren, el poder crec que també, però no ho vam arriscar, ja arribarà el dia.

Pugem Ramon i Cajal i Rambla com mai, amb plenes condicions i no perdem ritme.

Anavem molt bé i abans del km 6 ja es despenjava gent del grup del davant, anavem agafant gent i mantenint el ritme alegre, controlant en tot moment. Ja abans d’arribar al km 10 agafem al Bruno, li diem que s’enganxi però es va quedant.

Primer dilema, el rellotge ens marca molt mes, uns 150m als 10km, la qual cosa ni el ritme ni el temps ens surt però tenim coixí per fer el que volem tot i marcar malament.

Ja enfilant cap a la platja Miracle passant pels tinglados torno a veure a la Gemma i el Josep que m’animen constantment.

seguim colze a colze. Foto: CA Francolí

Fem tota la platja d’anada i tornada a bon ritme i això pinta molt bé, la qual cosa al tornar a veure a la Gemma i Josep els hi dic que vaig molt bé i és en aquest momento, hora d’enfilar l’espigó que m’agafa una forta punxada a l’estomac ( no n’hi havia prou per no deixar-me fer bé l’espigó i tirar pel terra els 15km fets fins aleshores) la qual baixant el ritme un pèl aconsegueixo superar amb molt de crèdit i poder afrontar uns últims 4km amb perfectes condicions.

Allí el Plàstic m’ha marxat un pèl però sé que faré un bon final si no forço pujant.

Al final ens anem juntant 2 corredors del davant i 2 de darrera meu que fem l’últim km a relleus amb continuats avançaments, un últim km molt divertit, i finalment entrant amb 1h16’46’’ i 22è classificat.

10k CURSA DEL PONT DE DELTEBRE

El passat diumenge dia 11 un total de 200 corredors van pendre part en la última proba del circuit running series de les Terres de l'Ebre.
A les 7:45 vaig quedar amb l'amic Joan Baptista per anar direcció Deltebre.
Una matinal freda i amb vent ens podria endurir una cursa on la única pujada que hi ha en aquest terreny és el pont nou, pel qual hauríem de passar dos cops.
Ja recollit el dorsal ens posem  a calentar, aquest cop ben tapats. Després de 20' de trote suau, uns progressius i a la línia de sortida.
Pensava que tenia una bona oportunitat de fer un bon crono, ja que el perfil de la cursa ho permitia, tenia molta confiança amb mi mateix, els últims entrenos em deien que ho podia fer.
La sortida ràpida però controlada es van agrupar fins a 8 corredors al capdavant, però ja al km1 ens quedaven uns 5, allí estavem Gerard Monteverde, Xavi Queralt, Vicent Garcia, Jesús Caparrós i Mario Benito.

quasi derrapant...

Només m'havia de preocupar de mi mateix, el principal enemic i rival era jo mateix. Ja cap al km2 ens quedavem el Xavi Queralt, Gerard Monteverde i jo mateix en solitari seguits de prop.
Arribant a l'alçada del pont i fent la primera pujada calia regular el ritme per tal de no morir allí mateix, amb la qual cosa allí ja se'ns va escapar el Xavi, seguit per Monteverde a uns metres i jo a uns metres més. Al finalitzar el pont un tom a una rotonda (que també te lo seu per fer-la ràpida) toràvem a enfilar el pont.

imatge del pont

Ara un cop passat el pont dos cops, tocava seguir el canal, una recta llarguíssima d'uns 4 km amb un vent lleugerament desfavorable, jo sempre intentant seguir al Monteverde, intentant que no em treiès metre i que el Caparròs no s'aproximès a mi. Al pas pel km6 miro el rellotge i el temps és molt bo, 20'25''.
Ja acabat la recta i el vent en contra sobre el km7'5 veig que encara tinc moltes forces, em responen les cames, el cap em diu endavant, així que segueixo amb el ritme que portava i m'espero fins al 9 per poder apretar una mica més a l'últim km i poder acabar en 3r lloc i amb un temps de 34'20''.
Molt bona cursa del Xavi Queralt acabant 1er i del Gerard Monteverde 2n.

amb Batiste, un altre botenc i bon amic

Trampes a la marató

Se sap que una de les trampes més antigues va ser la que va realitzar el nord-americà Frederick Lorz a la marató olímpica de Sant Louis el 1904. Va entrar guanyador en un temps de 3h13. Va ser aclamat per tothom i el van va fotografiar amb la filla del president dels Estat Units. I quan estava a punt de rebre la medalla d'or va entrar a la meta el vertader guanyador, completament extenuat, dient que era impossible que l'haguessin avançat corrent a peu.

El jutges van dubtar perquè, en efecte en Lorz havia arribat sense cap signe de cansament. El van assetjar a preguntes; en principi va negar-ho, però finalment va confessar que en el Km 14 va fer autoestop i va anar en un automòbil durant 18 quilòmetres.

Rosie Ruiz, una administrativa novaiorquesa de 23 anys, va creuar com a primera dona la línia d'arribada de la Marató de Boston de l’any 1980. Havia aconseguit el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores: 2 h 31: 56.

Va pujar al pòdium a rebre el seu premi, i, curiosament, estava molt relaxada i com si no hagués fet l’esforç que exigeix una marató. Curiosament també, ningú podia recordar haver-la vist durant la cursa; ni els voluntaris dels avituallaments, ni els encarregats dels controls en els punts estratègics (llavors no havia encara chips), ni els fotògrafs del recorregut, ni cap corredor o corredora. Ningú. Finalment, uns quants espectadors es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta, on va arribar a l’esprint. Varen revisar la pel·lícula de la prova i van concloure que efectivament, no havia fet la marató, per la qual cosa va ser desqualificada. Mentre els organitzadors li retiraven la medalla de guanyadora i la corona de llorer tradicional, s’assabentaven, atònits, que la mateixa corredora també havia fet trampes en la marató de Nova York de mesos abans. Havia aconseguit la marca mínima per córrer a Boston havent fet una bona part de la cursa... en metro!!!

Un altre:

El guanyador de la marató de Brussel·les de l’any 1991, l’algerià Abbes Tehami, va ser desposseït del seu títol quan l’organització, alertada pels espectadors, va comprovar que no havia corregut tota la cursa. L’alerta la van donar els que havien vist el corredor a la sortida, amb el dorsal 62, posseïdor d’un imponent bigoti, i en canvi, en acabar, duia la cara afaitada. Havia passat per cal barber? No. El que havia succeït era que la cursa l’havia començat el seu entrenador, de físic semblant però que duia bigoti, i li havia lliurat el dorsal d’amagat a en Tehami, que no en duia, més enllà del quilòmetre 12 , i havent-se’n estalviat dotze i com que era un corredor de cert nivell, va arribar primer.

Roberto Madrazo, un polític mexicà, candidat a la presidència del seu país el 2006, va córrer la marató de Berlín d'aquell mateix any. El seu temps de 2h40'26" l'acreditava com a guanyador de la categoria de més de 55 anys. Els jutges, però, van observar que el temps de pas entre el Km 20 i el 35 havia estat de 21 minuts. Havia d'haver fet trampes per força perquè 15 quilòmetres en aquest temps era impossible de còrrer-los ningú al món. A més a més, la frescor amb la que va entrar, i la seva vestimenta, afegia molts dubtes. Un diari de Mèxic deia: "...llevava puesta una chamarra roja y unos pantalones largos, mientras al resto de los maratonistas se les veia cansados y más descubiertos, apenas en shorts y franelillas...".

Desemmascarat i desqualificat, al cap d'una setmana van retirar el seu nom de la llista de finalistes.

Un altre espavilat, a la marató de Londres de 2007:

Segons el diari The Sun, es va descobrir que Lying Paul Appleby, un pensionista de 47 anys, jubilat anticipadament per una suposada minusvalidesa, va córrer la marató de Londres.

El "pensionista", que corria regularment crosos i curses de totes les distàncies, havia enganyat a la Sanitat anglesa durant tretze anys, fins al punt de fer-los creure que havia d’anar amb cadira de rodes i rebre ajuts durant les vint-i-quatre hores del dia.

Va finalitzar amb el respectable temps de 3h37.

Un altre cas més recent:

 

El mes d'abril de 2011, Rob Sloan, un ex mecànic de l' exercit de 31 anys,  va córrer la marató de Kielder, al nord de Londres. Quan li faltaven 10 quilòmetres per arribar a la meta va decidir sortir de la prova i agafar una petita furgoneta per acabar-la.

Sense que ningú ho percebis de moment, va arribar (el rellotge marcava 2h51'21")  i va quedar tercer. Fins i tot va tenir la barra de dir als periodistes que "ha estat una marató terriblement dura". Tanmateix, diversos testimonis van declarar haver-lo vist pujar al vehicle i córrer pel mig d'uns arbusts per incorporar-se a la prova. Els organitzadors el van desqualificar.

CURSA PL TORTOSA KELME

Aquest passat diumenge es va celebrar la penúltima proba del circuit running series de les Terres de l'Ebre.
Allí hi eren tots els crack, Xavier Queralt, Ferran de Torres, Gerard Monteverde, Jesús Caparrós, Vicent Garcia, Ricardo Dura vingut de Castalla (provincia Alacant). Seria una cursa que s'hauria de córrer per estar allí.
El matí, només sortir de casa pintava plujós, molt plujós, però a mesura que ens apropavem a Tortosa el dia s'anava aclarint més i semblava que aguantaria sense ploure.
A les 10h05' es dóna la sortida neutralitzada d'uns 300m, on allò ja semblava cursa, un cop fet els 300m, un parell de minuts parats i es dóna el tret de sortida.
El ritme va creixent a mesura que anem fent metres, al davant formem un grup compacte amb Xavi Queralt, Ferran De Torres, Gerard Monteverde, Ricardo i jo mateix. Ja al km 3 aprox, el ritme és massa alt per mi, així que decideixo frenar o no arribaré sencer.
És allí, un tram de carretera on pateixo molt dels ulls,  uns reflexes al terra amb l'aigua  de la pluja juntament amb la suor em produeixen una picor molt forta al ulls i he de córrer un parell de km molt incòmodes, baixant el ritme, eixugant els ulls amb la camiseta, tancant i obrint els ulls. Això em va passar degut a córrer sense les ulleres, ja que en un principi estava molt núvol i posteriorment va anar sortint el sol.
A partir mes o menys del km5 un tram de canal de terra i ple de "xarcos" on en molts hi havies de passar per dintre es fa difícil mantenir un ritme seguit i constant. Allí em trobo amb el meu primer temps de referència, era al km6, fins allí no havia mirat el rellotge, portava 20'47'' al pas pel km 6, dintre de les previsions.

Cap al km 7 puc agafar al Gerard Monteverde i anar amb ell fins al 8 i poc on allí ell es va quedant i finalment aconsegueixo entrar en 4a posició de la general i 1er sènior.
Felicitar des d'aquí al campió de les running series d'aquesta segona edició, content que hagi sigut ell finalment, moltes felicitats A l'amic Ferran de Torres.

Els Primers Desafiements.

El córrer, després d’un gran parèntesi de segles, va ressorgir com activitat esportiva a Gran Bretanya al segle XVII, quan els anglesos realitzaven proves en forma de desafiaments entre dos o més competidors. Les primeres competicions “oficials” de les que es tenen referències daten de l’encontre entre dues classes d’alumnes de l’Eton Collage l’any 1837. Més tard, a mitjans del segle XlX,  van començar a fer curses en els hipòdroms, on competien corredors professionals, i on el públic intercanviava apostes.

En la mateixa època, i  de forma semblant, al País Basc van sorgir  els “korrikolaris”, que eren corredors també professionals que feien curses de dos participants, i on també tant ells com els seus seguidors es creuaven apostes de diners.

Les distàncies eren normalment de 10 quilòmetres, arribant-se en ocasions a recorreguts de 100. Les curses curtes se celebraven en les places dels pobles, i més tard, a principis del segle XX, en les places de toros.

Cursa a la plaça de toros de Calanda. 1934

 

 

 

Cursa a la plaça de toros de Calanda.2011

 

La cursa més famosa de totes va tenir lloc el 31 de desembre de 1961. El korrikolari navarrès Juan Cruz Azpiroz es va enfrontar en una prova de 10 kms al que era el millor corredor de llarga distància del món d’aquell moment, el recordman mundial dels 5.00 metres, l’anglès Gordon Pirie, en la plaça de toros de Tolosa, plena a vessar de gent fent apostes.

L'Azpiroz, a qui l’anglès li havia concedit 125 metres d’avantatge, va fer els seus 9.875 metres en 31.49.2 i va guanyar. Gordon Pirie va fer els 10.000 metres en 31.58.3.

Primeres curses a peu a Catalunya

Tot i que el córrer pels carrers és un fenomen nou a casa nostra – va començar a les primeries dels anys vuitanta del segle passat – hi ha referències d’algunes proves molts anys abans. S’havien corregut curses a finals del segle XIX  a pobles del Segrià,  les Garrigues, la Terra Alta, a la ciutat de Tarragona...

Com sigui, però, la cursa a peu reconeguda oficialment com la primera a Barcelona i a Catalunya es va celebrar el 9 de desembre de 1898.

Va ser una iniciativa que va portar a terme un professor d’un gimnàs que hi havia a Barcelona en el carrer Duc de la Victòria, a prop de la Rambla. Hi van participar cinc corredors, un d’ells el professor Jaume Vila, un mestre d’esgrima i tres socis del gimnàs. Els corredors, que van sortir a les cinc de la matinada quan encara era fosc a la ciutat,  van fer el mateix recorregut  d’un tramvia que passava per davant del gimnàs fins la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres, i sembla ser que van trigar 55 minuts.

No està gens malament per l’època, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien efectuat donant voltes en el reduït espai d’una sala del gimnàs.

D'aquesta cursa no hi ha cap constància fotogràfica. La font correspon al llibre "Carreras á pie" d'Albert Maluquer, editat el 1916.

Sí que existeix una fotografia d'una de les primeres curses. Es va celebrar el 18 d'octubre de 1903, amb sortida i arribada a Horta. També de 14 quilòmetres.

Es considera la més antiga de les fotos que es conserven d'una cursa. Any 1903
El guanyador, Juan Durán, és el que du un equipament  de color negre

En aquest cas se sap la classificació dels 8 corredors que la van acabar dels onze que van sortir. Els tres primers:

1. Juan Durán 48'15''
2. Miguel Puig 52'25''
3. José Quirante 52'28''

Inefable la crònica de la cursa, publicada uns dies després a "Los Deportes": "Esperamos que han de verse muy concurridas estas carreras, pues vienen á ser las primeras que en España se celebran de esta clase tan apropósito para arraigar el sport y los ejercicios corporales"