dimecres, 12 de maig de 2010

SI SI SI!! VIII MARATON INTERNACIONAL MARTIN FIZ 2010

El dia D, ja estava aquí, el despertador em sona a les 6h30 A.M. per esmorzar alguna cosa abans de fer els 42.195m.

Només posar-me de peu ja sento com està plovent i tot feia preveure que seguiria tot el dia igual, així que jo a la meva que no hi podem fer res. Un bon esmorzar i a les 8:15 la Gemma i jo ens dirigim ja cap al centre de Vitoria-Gasteiz, on només arribar ja veig el catacrack Carlos Siscar. Ell alli i fent el segon cafè del matí em dona alguns consells i entre els dos i fent el cafè sembla que la cosa està animada.
Així que un suau calentament, ens posem totes les coses que ens hem de posar i treure, el Crack del Carlos saluda a tothom, fins i tot a Llorenç, un Valencià que va jugar en el Deportivo Alabés la final de la Uefa l’any 91 contra el Liverpool, i molts més, sembla que sigui d’allí.
Falten pocs minuts per donar la sortida, així que ens dirigim cap a la línea de sortida, juntament amb nosaltres surten els corredors de la cursa de 10km. Al davant i en primera línea un cartell de luxe, Fabian Roncero, Martin Fiz, i el keniata Jaimes Moiben, entre d’altres.


Es guarda un minut de silenci per la mort de Pedro Ramos i Martin Fiz fa l’entrega d’un ram de roses a la dona del corredor que ens va deixar l’any passat en aquesta mateixa prova.
Tres, dos, un, es dona el tret de sortida i el ritme de sortida és altíssim, jo em deixo portar per Carlos, però estem anant darrera dels que fan la cursa de 10km, i no és el nostre ritme, però d’aquesta manera aconseguim posisionar-nos al nostre lloc i a partir d’ara haurem d’aguantar un ritme constant que es preveia que aniriem entre 4.05 i 4.10, i així és, el Carlos i jo ens posem en aquests ritmes, uns ritmes que intentarem aguantar fins que el cos digui prou.
El circuit al principi, els 6km primers son molt animats, van pel centre de la ciutat i la gent t’anima, a partir d’aquí ja comencen les sorpreses , un circuit que ja sabiem que seria així, no para de pujar i baixar, amb girs de 180 graus, no se ni quants en vam fer, constava de 2 voltes curtes i una llarga, on la pluja i el vent no ajudaven massa.


Arribem comodes a la mitja marató, ell anava fresquíssim i jo em notava molt bé, em veia que podria anar de moment fins al km 34 sense problemes, això ja m’animava més.
En tot i això sabia que en una marató i més si n’has fet poques no pots arriscar massa, cal arriscar en cap i saber en quin moment ho has de fer, ja que hi ha uns moments que cada km que passes et cansa com 3km del principi, sempre s’ha d’anar en respecte a la distància, ja que qualsevol cosa que facis malament et pot enfonsar tant físicament com mentalment. Són moments en que ahs de pensar en aquelles persones que t'han animat i ajudat i que els hi deus aquesta empenta final.

Jo intentava treballar en cap, vaig disfrutar en tot moment de la marató,de la companyia del Carlos, de la ciutat, de la gent, que malgrat la pluja van animar en molt punts importants de la cursa, i no eren uns ànims qualsevol, uns ànims que et posaven la “carn del gallina”, la gent t’animava cridant el teu nom, són moments molt bonics; també m’ajudava moltíssim la Gemma que va anar en diferents punts claus i això feia que m’animès cada cop més, en veure-la, sabia que no podia fallar.

En passar la mitja marató el ritme va continuar igual, fent algun km més lent degut als girs i alguns km que eren en pujada, i ja cap al km 35 vaig tindre un petit ko mental però les ganes de seguir i lluitar fins al final em van fer adonar-me de que podia físicament i mentalment, també moltíssim els ànims de Carlos que m’estava treient uns metres i ell continuava animant-me i va conseguir que no m’enfonsès.


Cap al km 37,5, un punt clau de la cursa, continuo portant al carlos uns metres més endavant però el cap no para de pensar,tot anava massa bé i et passen moltes coses pel cap, però la més important és que ara he de continuar, que no ho puc deixar així i no aconseguir-ho, ja falta poc i he d’aguantar; així que veig a la Gemma que no apra de cridar i fins hi tot “xoquem” les mans i uns metres mes endavant un grupet de Vascos, es posenm a cridar el meu nom i això juntament amb la Gemma, em fan volar fins al final.

Els últims 195m són plens de gent animant i et fan acabar el marató amb unes forces que no m’ho hagués pensat. Finalment repte aconseguit 2h58’.


Voldria donar les gràcies a la Carlos Siscar, per tot el suport donat en tota la cursa i que un 50% del gol,  es seu! També a la Gemma per estar en tots els moments tant de la cursa com de la preparació al meu costat!!i a tota la gent que m'ha anat animat durant aquests temps durant i després del marató!!
 


 By Robert


4 comentaris:

Ginesgon, la fruta del campeón ha dit...

Crack!
Un altre cop, enhorabona!
Ets un fenomeno! M'alegro molt del teu repte!
Lo Llorens? Ja,ja,ja! Ja me'n recordo!!! Quan jugava, amb mitja melena i pel negre. Abans o després va jugar al Rayo Vallecano! Ostia aquell Alavés...

Anònim ha dit...

Gracies un altre cop!!si si, el llorenç que dius tu, quin Alabes, aquell!pues era la seva primera marato, un tio molt simpatic!!el mon del running t'apropa a molta gent!
robert

Robert ha dit...

felicitats tocayo!!
ja veig q va sortir tot rodó!
a bcn et va faltar un pel de figa i ara ja t'has fotut la figa sencera!
sí senyor, has aconseguit una gran fita. ja m'explicaràs com es fa...
salut i a continuar fotent-li

Anònim ha dit...

tocayo, si va sortir bé, el més important es disfrutar i poder acabar-la en condicions bones i en ganes de tornar-hi, això és lo més important! aqui no hi ha cap secret, si t'ho creus ho faràs!sanims robert de flix!
robert de bot