Pàgines

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Trampes a la marató

Se sap que una de les trampes més antigues va ser la que va realitzar el nord-americà Frederick Lorz a la marató olímpica de Sant Louis el 1904. Va entrar guanyador en un temps de 3h13. Va ser aclamat per tothom i el van va fotografiar amb la filla del president dels Estat Units. I quan estava a punt de rebre la medalla d'or va entrar a la meta el vertader guanyador, completament extenuat, dient que era impossible que l'haguessin avançat corrent a peu.

El jutges van dubtar perquè, en efecte en Lorz havia arribat sense cap signe de cansament. El van assetjar a preguntes; en principi va negar-ho, però finalment va confessar que en el Km 14 va fer autoestop i va anar en un automòbil durant 18 quilòmetres.



Rosie Ruiz, una administrativa novaiorquesa de 23 anys, va creuar com a primera dona la línia d'arribada de la Marató de Boston de l’any 1980. Havia aconseguit el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores: 2 h 31: 56.
Va pujar al pòdium a rebre el seu premi, i, curiosament, estava molt relaxada i com si no hagués fet l’esforç que exigeix una marató. Curiosament també, ningú podia recordar haver-la vist durant la cursa; ni els voluntaris dels avituallaments, ni els encarregats dels controls en els punts estratègics (llavors no havia encara chips), ni els fotògrafs del recorregut, ni cap corredor o corredora. Ningú. Finalment, uns quants espectadors es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta, on va arribar a l’esprint. Varen revisar la pel·lícula de la prova i van concloure que efectivament, no havia fet la marató, per la qual cosa va ser desqualificada. Mentre els organitzadors li retiraven la medalla de guanyadora i la corona de llorer tradicional, s’assabentaven, atònits, que la mateixa corredora també havia fet trampes en la marató de Nova York de mesos abans. Havia aconseguit la marca mínima per córrer a Boston havent fet una bona part de la cursa... en metro!!!

Un altre:
El guanyador de la marató de Brussel·les de l’any 1991, l’algerià Abbes Tehami, va ser desposseït del seu títol quan l’organització, alertada pels espectadors, va comprovar que no havia corregut tota la cursa. L’alerta la van donar els que havien vist el corredor a la sortida, amb el dorsal 62, posseïdor d’un imponent bigoti, i en canvi, en acabar, duia la cara afaitada. Havia passat per cal barber? No. El que havia succeït era que la cursa l’havia començat el seu entrenador, de físic semblant però que duia bigoti, i li havia lliurat el dorsal d’amagat a en Tehami, que no en duia, més enllà del quilòmetre 12 , i havent-se’n estalviat dotze i com que era un corredor de cert nivell, va arribar primer.

Roberto Madrazo, un polític mexicà, candidat a la presidència del seu país el 2006, va córrer la marató de Berlín d'aquell mateix any. El seu temps de 2h40'26" l'acreditava com a guanyador de la categoria de més de 55 anys. Els jutges, però, van observar que el temps de pas entre el Km 20 i el 35 havia estat de 21 minuts. Havia d'haver fet trampes per força perquè 15 quilòmetres en aquest temps era impossible de còrrer-los ningú al món. A més a més, la frescor amb la que va entrar, i la seva vestimenta, afegia molts dubtes. Un diari de Mèxic deia: "...llevava puesta una chamarra roja y unos pantalones largos, mientras al resto de los maratonistas se les veia cansados y más descubiertos, apenas en shorts y franelillas...".

Desemmascarat i desqualificat, al cap d'una setmana van retirar el seu nom de la llista de finalistes.

Un altre espavilat, a la marató de Londres de 2007:
Segons el diari The Sun, es va descobrir que Lying Paul Appleby, un pensionista de 47 anys, jubilat anticipadament per una suposada minusvalidesa, va córrer la marató de Londres.

El "pensionista", que corria regularment crosos i curses de totes les distàncies, havia enganyat a la Sanitat anglesa durant tretze anys, fins al punt de fer-los creure que havia d’anar amb cadira de rodes i rebre ajuts durant les vint-i-quatre hores del dia.
Va finalitzar amb el respectable temps de 3h37.




Un altre cas més recent:
 
El mes d'abril de 2011, Rob Sloan, un ex mecànic de l' exercit de 31 anys,  va córrer la marató de Kielder, al nord de Londres. Quan li faltaven 10 quilòmetres per arribar a la meta va decidir sortir de la prova i agafar una petita furgoneta per acabar-la.

Sense que ningú ho percebis de moment, va arribar (el rellotge marcava 2h51'21")  i va quedar tercer. Fins i tot va tenir la barra de dir als periodistes que "ha estat una marató terriblement dura". Tanmateix, diversos testimonis van declarar haver-lo vist pujar al vehicle i córrer pel mig d'uns arbusts per incorporar-se a la prova. Els organitzadors el van desqualificar.




dimarts, 23 d’octubre del 2012

CURSA PL TORTOSA KELME

Aquest passat diumenge es va celebrar la penúltima proba del circuit running series de les Terres de l'Ebre.
Allí hi eren tots els crack, Xavier Queralt, Ferran de Torres, Gerard Monteverde, Jesús Caparrós, Vicent Garcia, Ricardo Dura vingut de Castalla (provincia Alacant). Seria una cursa que s'hauria de córrer per estar allí.
El matí, només sortir de casa pintava plujós, molt plujós, però a mesura que ens apropavem a Tortosa el dia s'anava aclarint més i semblava que aguantaria sense ploure.
A les 10h05' es dóna la sortida neutralitzada d'uns 300m, on allò ja semblava cursa, un cop fet els 300m, un parell de minuts parats i es dóna el tret de sortida.
El ritme va creixent a mesura que anem fent metres, al davant formem un grup compacte amb Xavi Queralt, Ferran De Torres, Gerard Monteverde, Ricardo i jo mateix. Ja al km 3 aprox, el ritme és massa alt per mi, així que decideixo frenar o no arribaré sencer.
És allí, un tram de carretera on pateixo molt dels ulls,  uns reflexes al terra amb l'aigua  de la pluja juntament amb la suor em produeixen una picor molt forta al ulls i he de córrer un parell de km molt incòmodes, baixant el ritme, eixugant els ulls amb la camiseta, tancant i obrint els ulls. Això em va passar degut a córrer sense les ulleres, ja que en un principi estava molt núvol i posteriorment va anar sortint el sol.
A partir mes o menys del km5 un tram de canal de terra i ple de "xarcos" on en molts hi havies de passar per dintre es fa difícil mantenir un ritme seguit i constant. Allí em trobo amb el meu primer temps de referència, era al km6, fins allí no havia mirat el rellotge, portava 20'47'' al pas pel km 6, dintre de les previsions.

Cap al km 7 puc agafar al Gerard Monteverde i anar amb ell fins al 8 i poc on allí ell es va quedant i finalment aconsegueixo entrar en 4a posició de la general i 1er sènior.
Felicitar des d'aquí al campió de les running series d'aquesta segona edició, content que hagi sigut ell finalment, moltes felicitats A l'amic Ferran de Torres.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Els Primers Desafiements.

El córrer, després d’un gran parèntesi de segles, va ressorgir com activitat esportiva a Gran Bretanya al segle XVII, quan els anglesos realitzaven proves en forma de desafiaments entre dos o més competidors. Les primeres competicions “oficials” de les que es tenen referències daten de l’encontre entre dues classes d’alumnes de l’Eton Collage l’any 1837. Més tard, a mitjans del segle XlX,  van començar a fer curses en els hipòdroms, on competien corredors professionals, i on el públic intercanviava apostes.

En la mateixa època, i  de forma semblant, al País Basc van sorgir  els “korrikolaris”, que eren corredors també professionals que feien curses de dos participants, i on també tant ells com els seus seguidors es creuaven apostes de diners.

Les distàncies eren normalment de 10 quilòmetres, arribant-se en ocasions a recorreguts de 100. Les curses curtes se celebraven en les places dels pobles, i més tard, a principis del segle XX, en les places de toros.
Cursa a la plaça de toros de Calanda. 1934   
Cursa a la plaça de toros de Calanda.2011 
La cursa més famosa de totes va tenir lloc el 31 de desembre de 1961. El korrikolari navarrès Juan Cruz Azpiroz es va enfrontar en una prova de 10 kms al que era el millor corredor de llarga distància del món d’aquell moment, el recordman mundial dels 5.00 metres, l’anglès Gordon Pirie, en la plaça de toros de Tolosa, plena a vessar de gent fent apostes.

L'Azpiroz, a qui l’anglès li havia concedit 125 metres d’avantatge, va fer els seus 9.875 metres en 31.49.2 i va guanyar. Gordon Pirie va fer els 10.000 metres en 31.58.3.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Primeres curses a peu a Catalunya

Tot i que el córrer pels carrers és un fenomen nou a casa nostra – va començar a les primeries dels anys vuitanta del segle passat – hi ha referències d’algunes proves molts anys abans. S’havien corregut curses a finals del segle XIX  a pobles del Segrià,  les Garrigues, la Terra Alta, a la ciutat de Tarragona...

Com sigui, però, la cursa a peu reconeguda oficialment com la primera a Barcelona i a Catalunya es va celebrar el 9 de desembre de 1898.

Va ser una iniciativa que va portar a terme un professor d’un gimnàs que hi havia a Barcelona en el carrer Duc de la Victòria, a prop de la Rambla. Hi van participar cinc corredors, un d’ells el professor Jaume Vila, un mestre d’esgrima i tres socis del gimnàs. Els corredors, que van sortir a les cinc de la matinada quan encara era fosc a la ciutat,  van fer el mateix recorregut  d’un tramvia que passava per davant del gimnàs fins la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres, i sembla ser que van trigar 55 minuts.

No està gens malament per l’època, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien efectuat donant voltes en el reduït espai d’una sala del gimnàs.

D'aquesta cursa no hi ha cap constància fotogràfica. La font correspon al llibre "Carreras á pie" d'Albert Maluquer, editat el 1916.

Sí que existeix una fotografia d'una de les primeres curses. Es va celebrar el 18 d'octubre de 1903, amb sortida i arribada a Horta. També de 14 quilòmetres.
Es considera la més antiga de les fotos que es conserven d'una cursa. Any 1903
El guanyador, Juan Durán, és el que du un equipament  de color negre
En aquest cas se sap la classificació dels 8 corredors que la van acabar dels onze que van sortir. Els tres primers:

1. Juan Durán 48'15''
2. Miguel Puig 52'25''
3. José Quirante 52'28''

Inefable la crònica de la cursa, publicada uns dies després a "Los Deportes": "Esperamos que han de verse muy concurridas estas carreras, pues vienen á ser las primeras que en España se celebran de esta clase tan apropósito para arraigar el sport y los ejercicios corporales"

dijous, 11 d’octubre del 2012

Desaparegut en la marató dels Jocs Olímpics de 1912

L’esport –la forma de practicar-lo- ha canviat molt amb el temps. I la marató no pot ser una excepció. Si no, fixem-nos amb el que va passar en la marató dels jocs olímpics d’Estocolm de l’any 1912.

El japonès Shizo Kanakury, quan duia 30 quilòmetres, va sortir de la cursa i no va retornar al circuit. Va ser una marató molt dura per l’inusual calor i la humitat: havien sortit 69 atletes i només van arribar 35. Tothom va pensar que havia abandonat. Però quan els organitzadors van fer el recompte, afegint els arribats als abandonaments (un dels quals, un portuguès, va morir al dia següent),  els hi faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit abans de començar la prova; havia estat l’abanderat en la cerimònia de l’obertura i era la gran esperança nipona.

Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc. Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la policia d’Estocolm el va donar per desaparegut.

Cinquanta-quatre anys després, en un programa de televisió, va explicar ell mateix, en primera persona, el que li va passar: 

Arribant al Km 30 va veure que una noia sueca li oferia una llimonada des de la  finestra d’una planta baixa d’una casa. S’hi va acostar per avituallar-se, i, exhaust pels quilòmetres recorreguts, es va parar una estona per descansar.

Però vet a qui que l’estona es va convertir en dues hores. La noia l’hi va oferir una cadira, ell va entrar a la casa per seure una mica... i  es va quedar adormit . Quan va despertar va decidir no anar a l’arribada. I tampoc a l’hotel de la delegació japonesa. Avergonyit, va tornar al Japó d’ incògnit. 
Shizo Kanakury
I d’incògnit va viure, si més no per als suecs, fins que un periodista el va localitzar cinquanta-quatre anys més tard, a la ciutat on havia nascut. La televisió sueca li va demanar a Kanakury que acabés simbòlicament els quilòmetres que li faltaven i va accedir. Va anar a Estocolm i, en acabar-la, va dir davant de les càmeres: He trigat 54 anys 8 mesos, 6 dies, 8 hores i 32 minuts en creuar la meta. Certament, ha estat una marató més llarga del normal. Fins i tot, des que la vaig començar, he tingut una esposa, sis fills i deu nets”.

 

dimarts, 9 d’octubre del 2012

10km LA GALERA+MILLA URBANA JESÚS

Aquest passat diumenge es va celebrar a la localiat de La Galera, la 8ena proba del circuit Running Series, per mi seria la 6ena participació en aquest circuit.
Un total de 125 participants hi van pendre part, entre ells l'amic Ferran De Torres, actual líder del circuit, el Jesús Caparrós 2n classificat, Xavier Queralt, Gerard Monteverde i molts més, el nivell era molt alt.
A les 7:15 AM ja estava a Gandesa fent el primer cafè ja amb el company  Jose Gutiérrez per anar junts.
Arribem sobre les 8:30, allí ja es respira un gran ambient tot i faltar una hora per la sortida.
A mode anecdòtic la primera sorpresa que em vaig andur va ser que em vaig deixar la camiseta de competició, menys mal que portava la de calentament, va ser amb aquesta la que em tocaria còrrer.
Es realitza la sortida i rapidament em col.loco al capdavant, juntament amb De Torres i Queralt, al costat tinc la sopresa de la cursa: l'Àlex Méndez, que ens acompanya tota la cursa.

Passem el primer avituallament sobre el km4 i no agafem res, el tema avituallaments en gots va molt malament i més si els has d'agafar tu de la taula, encara pitjor.
Del 4 al 5 em distancio una mica, és potser el km més dur, i allí perdo uns metres i els de darrera em recuperen alguns metres.
Sobre el km 6 sóc agafat per Josep Maria (aqui vaig causar el meu error de la cursa, pensava que estavames distanciat), ara seguim fins al 7 i poc juntament amb Àlex Méndez, és allí quan el Josep Maria canvia el ritme, decideixo no anar a per ell, aqui el primer error, hi havia d'anar, podia anar-hi.
Sobre el km8 em distancio de l'Alex i sobre el 9,2 l'Alex em passa, ara ja no puc fer res, ell va molt ràpid i amb moltes ganes, aguanto allí i aconsegueixo entrar 5è clas i 1er sènior millorant la marca de l'any passat amb 1'.
encara no sabia el que m'esperava


Acabada la cursa de La Galera em comenta el Jose Gutierrez que té a la seva família a Jesús, fent la milla urbana i que ell es volia aturar. Em diu que ja m'ha inscrit per si la vull fer.
Al momet d'arribar allí veig que hi ha premis pels 5 primers classificats absoluts i un total de 12 participants, crec que si les cames m'aguanten puc fer algo, almenys ho probaré.
Sense calentar i  només fent uns estiraments i una aplicació del PH-QUIROGEL (la sensació de camies noves torna) ens col.loquem a la línia de sortida, ha passat només unes dos hores desde que he acabat els 10km de La Galera.
La primera volta l'acuso bastant, les cames estan pesadíssimes i tinc dubtes si podré acabar a aquell ritme. La segona volta aconsegueixo posar-me 5è, les cames milloren notablement, la milla i el còrrer ràpid m'agrada, sempre m'ha agradat. L'àmbient és boníssim, la famiília Roca animant  el Ferran Rosich, l'Albert Giné, un munt de gent animant.
Una mica petat

Un cop veig que vaig 5è i tancant els premiats aguanto allí, no cal més, tampoc puc agafar als tres primers, potser una mica més podria anar a pel 4art, però acabo satisfet de poder còrrer la milla en un temps de 5'15''.